Probablement Stalin dormia plàcidament en les seues estances de Moscou alié a la revolució que un grup d’anarquistes perpetrava a uns 4.095 quilòmetres de distància en un xicotet racó de l’entonces Espanya republicana. Eren les tres i mitja de la matinada del 26 de gener de 1932 quan uns forasters, segons la premsa de l’època, van instaurar a Sollana la república soviètica.
Tan còmic com real. El nostre poble se sumava així a Rússia, Bielorússia, Transcaucasia i Ucraïna que, el 28 de desembre de 1922, una dècada abans, havien acordat la formació de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS). Sollana era, així, el quint “Estat” de la unió. Va adquirir esta condició adherint-se al bloc comunista molt abans que altres països socialistes. Però al marge de consideracions més o menys iròniques, no va ser un succés de calat menor. Els esdeveniments es van saldar amb tres ferits de bala. Un escàndol que va trascendir a l’actualitat nacional i que arrepleguen molts llibres d’història.
Tot va començar en fosquejar del dilluns 25. Segons la premsa del dimecres següent, es va advertir la presència de xicotets grups anarquistes que repartien propaganda pels sindicats obrers i altres centres de reunió. Al voltant de les tres i mitja, nombrosos tirs en diferents direccions van despertar al veïnat.
Alguns sollaners van eixir al carrer per a veure què passava i, en advertir la presència dels revolucionaris, van tornar a tancar-se en els seus domicilis, temorosos del que ocorria. Sobre la mateixa hora, testimonis presencials van assegurar que els exaltats es van dirigir a la casa parroquial. Allí van cridar a la porta amb la finalitat de sol·licitar al capellà, don Pascual Ortiz, que acudira a donar l’extremaunció a un moribund, encara que tot indica que la seua vertadera intenció era traure’l al carrer i fer-lo pres. Però don Pascual no va caure en el parany i va aconseguir lliurar-se de les ànsies de venjança que encenien als revolucionaris, encara que solament de moment. Seguidament, després de l’intent fallit de prendre al religiós, es van dirigir a l’Ajuntament; no els va costar massa prendre’l i, immediatament, van traure els arxius municipals a la plaça i els van cremar.
Capitulació a l’alba
A l’alba, Sollana havia capitulat. L’ensenya tricolor republicana va ser arrancada de la balconada central de la casa consistorial i en el seu lloc es va hissar la bandera roja. No es van respectar ni els símbols del nou règim democràtic. A les set del matí, els rebels es van presentar en el mercat, el van dissoldre i van obligar al serè, Tomás Méndez, a que proclamara la notícia: Sollana era soviètica.
L’aventura, encara que curta, va ser prolífica en perversitat: es van tallar les comunicacions telegràfiques i telefòniques i, fins i tot, es va alçar la via del ferrocarril amb el que es va impedir la circulació de trens; un altre grup es va col·locar en un punt estratègic de la carretera i va detindre a tot vehicle que transitava per allí; i, per a més inri, van empresonar en una venta als atònits viatgers d’un autobús que es dirigia a València.
De nou, l’Església va ser objecte de la seua ira i van prendre foc a la porta del temple. Des de la seua balconada, el capellà va tractar de dissuadir-los «pregant als revolucionaris que desistiren de la seua actitud i respectaren la parròquia, que era del poble», narra una crònica del dia següent. Però les súpliques del sacerdot de poc van servir. En compte de desistir en el seu intent, li van disparar amb una escopeta de perdigons «de gran calibre» que li van provocar «nombroses ferides en els braços i mans i en el costat dret».
Després d’esta gesta, la comitiva soviètica va tornar a personar-se en el mercat, on es va registrar un altre enfrontament el resultat del qual van ser dos ferits de bala més: després de descarregar en el braç esquerre al veí Daniel Claver, de trenta-dos anys, este va reaccionar i va desviar l’arma amb la qual un rebel li apuntava; la mala sort va voler que el propi agressor, Alejo Zanón, fóra víctima de la seua escopeta, la qual es va disparar i li va provocar una ferida «greu en l’avantbraç esquerre».
Però poc més anava a durar l’ensomni anarquista a Sollana. Un guàrdia civil va avisar al cap del lloc, qui va mobilitzar als efectius de les localitats properes. Estos «van aconseguir dominar ràpidament la situació, confiscant-se de la bandera roja i enarborant en el seu lloc la de la República». Punt i final a una quimera que amb prou faenes va durar unes hores, però com sol dir-se per estos llars va causar «més mal que una pedregà» i va anticipar als habitants de la jove república el dramatisme bèl·lic amb el qual haurien de conviure tan sol uns anys després.
Bon dia, us recomane l’enllaç que hem posat al blog del Col.lectiu Ullal sobre els fets que es produiren a Sollana. Si be el que es descriu potser mes o menys correcte malgrat que hi han errades en el desenvolupament dels fets i també en quant als participants. L’errada més greu es que en cap moment a Sollana es proclama la Republica Sovietica. Si fem cas al que va dir la premsa solament mirant els diaris dretans com ABC i altres ens adonarem del que pasava. Aquest error greu es el que s’ha donat i molta gent fins i tot creu en aquesta falacia. Hi ha que mirar mes fonts i altres documents per poder concloure i no basar-se en el corte i pega com si estiguesim a l’escola. Si fem cas al que diu la premsa trobarem que en diaris de Sudamerica havien matat al retor, que en diaris americans moriren de 5 a 6 persones i altres coses més. I res més per avui.
Llorenç Ben